Jean-Baptiste de Lamarck ha passat a la història, de forma força injusta, com a exemple de l'error científic. Atent observador de la natura, va ser capaç de deduir que totes les espècies vivents havien evolucionat a partir d'un avantpassat comú. Malauradament, a l'hora de proposar un mecanisme que expliqués aquests processos de canvi, no va encertar: ell pensava que els caràcters adquirits en vida es poden transmetre a les següents generacions, i que era l'acumulació d'aquests petits canvis allò que provocava l'evolució de les espècies.

Caldria esperar encara prop de seixanta anys (Lamarck va fer pública la seva teoria, per primer cop, l'any 1800) per tal que Charles Darwin publiqués L'origen de les espècies, exposant així els veritables mecanismes evolutius.

Però les contribucions de Lamarck no es poden menystenir: va senyalar els factors ambientals com la principal causa dels canvis en els éssers vius i, potser encara més important, va dibuixar el primer arbre filogenètic:

L'evolució és, sobretot, ramificació i diversificació. Lamarck ho va comprendre, i per aquest motiu la va representar mitjançant un esquema en forma d'arbre. Però, d'on va treure Lamarck la idea d'utilitzar aquest tipus de recurs visual?

Doncs, molt probablement, dels arbres genealògics, que eren quelcom ben corrent a inicis del segle XIX. I el més curiós del cas és que aquests tipus d'esquemes, que només servien per fer interpretacions totalment fal·laces respecte als avantpassats de certs individus, van resultar ser perfectes per representar la diversificació de la vida. Açò és així perquè entre l'evolució de les espècies i la successió de generacions dins de l'espècie humana (o dins de qualsevol altra espècie que es reprodueixi sexualment) hi ha una diferència enorme. Les noves espècies, gairebé en tots els casos, apareixen a partir d'una única espècie progenitora. És a dir: una branca es divideix en varies branquetes (que, al seu torn, es poden tornar a ramificar):

En el cas de la filiació humana, en canvi, la cosa es un poc més complexa. Tots nosaltres tenim dos progenitors, cadascun dels quals en té, al seu torn, dos més... Un esquema en forma d'arbre, amb el primer avantpassat "conegut" situat a la soca, no pot ser, de cap manera, una imatge apropiada per il·lustrar totes aquestes relacions.

Per tal d'entendre-ho millor, he pres l'arbre genealògic d'una família espanyola qualsevol, triada a l'atzar (clicau damunt la imatge per veure-la millor):

No cal ser excessivament perspicaç per adonar-se que a aquest esquema hi manquen alguns elements. Qualsevol de les parelles dels primers descendents del matrimoni "original" ha de tenir, per força, els seus propis avantpassats i el seu propi arbre genealògic (hem de suposar, en principi, que no es van originar per generació espontània en algun toll fangós). I, genèticament, els descendents d'aquestes parelles tenen tant de Borbó com de Sampedro, de Dampierre o de Torlonia. I és que el tema dels llinatges genera molts malentesos. És habitual sentir gent que, basant-se en el seu primer cognom, diu coses com: "la meva família habita aquest lloc des del segle XV". Idò bé, comptant generacions de trenta anys (i tenint en compte que els avantpassats es van duplicant de generació en generació) aquesta persona pot tenir, teòricament, més d'un milió d'avantpassats que van viure al segle XV! I tots són tan parents seus que aquells amb els qual comparteix el primer cognom! Tots són "la seva família".

Podem anar tirant, de fet, més enrera. Al segle IX, qualsevol de nosaltres tindria ja un bilió d'avantpassats. Els lectors més espavilats (vull pensar que tots) us haureu adonat que hi ha un petit problema: al segle IX la població mundial era només d'uns dos-cents milions de persones. Com quadren, idò, aquestes dues dades? La solució d'aquest enigma és molt senzilla: els mateixos individus apareixen repetits molts cops (ocupant diferents posicions) en el nostre "arbre genealògic" i en el de moltes altres persones. Per tal que m'entengueu: una persona de fa 1.200 anys (o molt més recent) podria ser, al mateix temps, l'avantpassat de ton pare i de ta mare... Els arbres genealògics dins de l'espècie humana (igual que a qualsevol espècie amb reproducció sexual) s'enllacen els uns als altres de forma interminable. Es tracta, idò, d'una gran xarxa, més que no d'un arbre! Al cap i a la fi, TOTS esteim emparentats, a través d'un impetuós flux d'intercanvis genètics: si ens remuntam encara més enfora en el temps, arribarà un punt en que serà matemàticament inevitable que hi hagi una persona que aparegui almenys un cop a l'arbre genealògic de qualsevol individu del món.

Ara bé: com encaixa, tot açò, amb els arbres filogenètics? Doncs ben fàcilment, també: aquesta densa xarxa de parentiu que uneix a tots els individus d'una mateixa espècie és el teixit que forma les branques de l'arbre de l'evolució. Només quan aquest teixit s'esquinça (és a dir, quan dues poblacions queden aïllades durant prou temps, des del punt de vista reproductiu) es produeix una ramificació i apareix una espècie nova.

I va ser Lamarck, el gran equivocat de la història de la ciència, que es va adonar que la metàfora de l'arbre, tan desencertada per expressar les relacions de parentiu entre els éssers humans, seria útil per entendre les relacions entre les espècies.