L'origen evolutiu de l'altruisme
Escrit per Sa Monea | 8 Mai, 2008La fal·laç interpretació del darwinisme que han fet, al llarg del segle XX, el feixisme i el neoliberalisme econòmic constitueix un tema prou conegut. També ho és, tot i que menys, l'asimètrica relació que es va establir entre Marx i Darwin. D'aquest tema ja en vaig parlar, en certa ocasió.
Però a finals del segle XIX hi va haver, encara, un altre corrent ideològic que es va interessar per les teories darwinianes: l'anarquisme.
Piotr Kropotkin, un dels grans teòrics del pensament anarquista, era també un científic. Va dirigir expedicions d'investigació a Sibèria i Manxúria, així com a les glaceres de Finlàndia i Suècia. Com a resultat de les observacions realitzades durant aquests viatges va escriure una obra titulada L'ajut mutu: un factor de l'evolució. Kropotkin acceptava la validesa dels mecanismes evolutius proposats per Darwin, però considerava que, en el procés selectiu de la natura, hi intervenia una altra força igual d'important, almenys, que la competència pels recursos: la cooperació.
La importància de la col·laboració és molt evident, en alguns casos. Els mamífers gregaris que s'agrupen per protegir-se mútuament del fred o per vèncer la força de la corrent, a l'hora de travessar un riu, són exemples molt clars que el propi Kropotkin va poder observar de primera ma, en el transcurs de les seves expedicions. En tots dos casos, els beneficis per els diferents individus són immediats i simultanis. No representa cap problema explicar de quina manera la selecció natural ha afavorit aquests comportaments.
Hi ha, però, altres formes de cooperació més difícils d'explicar, des d'un punt de vista evolutiu: són aquelles que no impliquen un benefici immediat per una de les dues parts implicades. És el cas, per exemple, de la desparasitació mútua que es dona entre certes espècies d'ocells i mamífers. Deslliurar a un company dels paràsits epidèrmics representa una inversió de temps i energia; inversió que només té sentit realitzar si serveix per rebre alguna compensació. La naturalesa d'aquesta contraprestació és òbvia: el desparasitador també serà desparasitat, quan en tingui necessitat. Hi ha moltíssims altres exemples, a banda de la desparasitació, de conductes cooperatives que no repercuteixen en un benefici immediat per una de les dues parts: algunes espècies de rates pinyades hematòfagues, per exemple, quan tornen a la cova després d'un vespre cercant víctimes, comparteixen l'aliment amb altres companys que no han tingut èxit en la recerca d'aliment.
Ara bé; que succeeix si, en aquestes espècies, apareix un individu egoista que rep l'ajuda dels altres però es nega a ajudar-los, quan arriba el seu torn? És necessari tenir en compte que els comportaments que abans hem descrit es solen produir entre espècies amb un cervell prou desenvolupat com perquè els individus es puguin reconèixer entre ells, de manera que un individu que s'hagi topat amb un egoista el retindrà a la memòria i li podrà negar la seva ajuda, en ocasions venidores.
Malgrat tot, si en una població d'individus altruistes neix un espècimen de tendències egoistes, es podrà anar aprofitant de tots els seus companys de forma successiva, almenys mentre quedin incauts que no el coneguin. Un individu així gaudiria d'un cert avantatge sobre els altres, de manera que els seus gens tendirien a escampar-se més ràpidament i la conducta egoista s'estendria ràpidament entre la població. Però sabem que açò no passa, perquè les conductes altruistes són, entre els animals socials, un fet ben conegut. És més: en algun moment de l'evolució, aquests comportaments cooperatius van aparèixer i van ser potenciats per la selecció natural, que es una força que, com sabem, només opera a nivell individual. Com és possible, tot açò?
Robert Axelrod, un professor de Ciències Polítiques de la Universitat de Michigan, va desenvolupar, durant els anys vuitanta del segle XX, una teoria que explicava l'aparició de comportaments altruistes a partir de mecanismes que, incialment, són exclusivament egoistes. I ho va fer, curiosament, a través de l'anàlisi d'un joc, conegut com el Dilema del Presoner.
La mecànica del joc és extremadament senzilla: hi ha dos jugadors i un banquer. Cadascun dels jugadors disposa de dues cartes: una amb la paraula cooperar i l'altra amb la paraula trair. Cada jugador situa una carta davant del banquer (amb la cara cap avall per tal que cap dels dos sàpiga quina opció ha triat el seu adversari. Una vegada situades les cartes, el banquer les mira i dóna els pagaments corresponents: si el jugador 1 traeix i el jugador 2 coopera, el jugador 1 obté 5 punts, mentre que el jugador 2 rep 0 punts. Si ambdós cooperen obtenen 3 punts cadascun i si tots dos es traeixen reben només 1 punt per cap.
Si només es fa una partida, el més habitual es trair directament a l'adversari, ja que així no es corre el risc d'intentar cooperar i ser traït, quedant d'aquesta manera sense cap punt. Si hom traeix aconseguirà, en el pitjor dels casos, almenys 1 punt. Però la vida no constitueix una sola partida: els animals socials interactuam diverses vegades amb el mateixos individus de la nostra espècie. És per açò que, a l'hora de fer comparacions amb el comportament animal, s'utilitza el Dilema del Presoner Iterat que, com el seu nom indica, es una successió de partides del mateix joc, seguint unes regles idèntiques.
Axelrod va convocar un torneig on competirien, en un ordinador, diferents estratègies: sempre cooperar, sempre trair, cooperar només si l'adversari havia cooperat a la jugada anterior, cooperar només de tant en tant, etc. Des de bon començament va quedar clar que les estratègies cooperatives eren les que obtenien millors puntuacions, a llarg plaç, però, tot i així, es va muntar una segona i una tercera competicions. A la tercera ronda es va introduir un petit canvi: les puntuacions es traduïen en número de descendents, igual que hauria passat a la natura. És a dir, les millors estratègies es reproduïen més, les pitjors, menys. Molt prest es va observar que les estratègies egoistes tendien a l'extinció, mentre que les estratègies cooperatives prosperaven i s'estenien!
Es van poder determinar, així, quines eren les condicions que influïen en l'èxit d'una estratègia. Els jugadors d'èxit, per tant:
- Mai no traeixen abans que ho faci el seu oponent. Van, en principi, de bona fe.
- Prenen represàlies quan l'altre jugador els traeix (el traeixen a la següent partida).
- Fan intents de cooperació, de tant en tant, encara que el contrincant porti unes quantes partides traint-los. Així es trenquen les possibles dinàmiques de revenja i contra-revenja, que d'altra manera es perllongarien fins l'infinit.
- No són envejosos. No serviria de res, ja que els beneficis s'obtenen a costa de la banca i no a costa de les pèrdues del contrincant.
Quina conclusió en podem extreure, de tot açò, en termes biològics? Doncs que els individus egoistes, en certes circumstàncies, per assolir els seus objectius egoistes (propagar els seus gens en la major mesura possible) tendiran a ser nobles, tendents al perdó i poc donats a l'enveja.
Axelrod va publicar les seves conclusions l'any 1984, en un llibre titulat The Evolution of Cooperation (L'evolució de la cooperació).
Estic convençut que tant a Darwin com a Kropotkin els hauria encantat, si l'haguessin pogut llegir.
fantàstic article, amb conclusió esperançadora i inquietat a la vegada
L'aparició de les conductes cooperatives obeeix efectivament -en termes generals- a l'existència de períodes futurs que permetin accions de "càstig" . Si l'interactuació es dóna només un cop, o pocs, o es sap el moment en que acabarà, possiblement el joc acabarà -trobarà l'equilibri- gràcies al comportament egoïsta dels actors (recolzat en la assimetria de la informació de que disposen) en una situació de "tables", on el guany comú sumat serà menor que en un equilibri cooperatiu
En una societat que ha deixat de creure, en línies generals, en el "càstig etern dels pecats" (vida eterna = infinits períodes futurs) i on les males notícies es magnifiquen i s'amplien (mitjans de comunicació, morbo...) i es rendeix culte a la satisfacció immediata (consumisme), donant la sensació de que o ho aprofites ara o no en tindràs ocasió, amb l'agreujant que de cada cop és més factible viure tancat en la teva pròpia bombolla (tecnologia) no és rara la radicalització de les tendències neolliberals amb la sacralització de la propietat privada, l'elevació als altars dels gurús neo-cons o escoles economistes fins no fa gaire marginades i que ara tenen pàbul als periòdics d'informació general fins i tot en aquesta illa mateix, i el permanent menyspreu per l'espai públic
Això és la part lúgubre
L'esperança, però, rau encara en que les noves generacions siguin educades amb coneixement de causa, rebatent -demostrant- que les coses no són així com les observam en l'horitzó temporal curt.
Per exemple, no s'ha d'atacar el "consumisme" per se amb frases buides de contingut sovint (a l'escola es suposa que es una matèria transversal que s'ha de tenir en compte,...) sinó explicant com funciones els mecanismes socials de "revenja" (si cal, s'ha d¡emprar les paraules justes, sense complexos). Per suposat, la revenja no és només una qüestió de violència que pot produir un mal, sinó que és molt pitjor la depauperació de l'entorn comú i social (ja hem vist el resultat del Dilema del Presoner). La lliçò potser és la clàssica de tal faràs, tal cobraràs
Aquesta darrera frase també implica que actuar de paràsit de l'espai comunal ha de tenir la resposat adequada