La fal·laç interpretació del darwinisme que han fet, al llarg del segle XX, el feixisme i el neoliberalisme econòmic constitueix un tema prou conegut. També ho és, tot i que menys, l'asimètrica relació que es va establir entre Marx i Darwin. D'aquest tema ja en vaig parlar, en certa ocasió.

Però a finals del segle XIX hi va haver, encara, un altre corrent ideològic que es va interessar per les teories darwinianes: l'anarquisme.

Aquest bloc ha rebut un premi! És un premi humil, evidentment, que no implica cap gratificació econòmica ni cap cerimònia d'entrega de guardons, amb aplaudiments i discursos emotius. Però, malgrat tot, em fa molta il·lusió.

Des d'aquest bloc he intentat, en diverses ocasions, difondre les bases del funcionament de l'evolució biològica. Fa feredat adonar-se de l'elevat percentatge de persones que no coneixen els mecanismes evolutius o que pensen, erròniament, que el darwinisme no és més que la proposta d'un naturalista del segle XIX, sense cap continuïtat ni aplicació pràctica en el present. Aquest desconeixement és un fet ben conegut, i hi ha prou biòlegs i paleontòlegs que s'esforcen per posar-hi remei.

Diuen que l'emperador August, parlant de Roma, poc abans de morir, va dir que ell havia trobat una ciutat de maons i en deixava una de marbre. August era ben conscient del valor simbòlic de l'arquitectura monumental, i en va fer us de forma exhaustiva: ell va ser, a efectes pràctics, el primer emperador, i necessitava deixar ben clar fins a on arribava el seu poder.

Durant aquest més, una associació provinent dels Estats Units d'Amèrica impartirà una sèrie de conferències sobre evolució biològica al nostre país. Es tracta de la PSSI, les sigles en anglès de Metges i Cirurgians per la Integritat Científica. Que defensen aquesta gent?

A finals del segle XIX, un vaixell que navegava cap a Europa, provinent d'Austràlia, va naufragar entre Lüderitz i la desembocadura del riu Orange. El vaixell portava, entre altres coses, una mercaderia valuosa: cavalls de raça destinats als estables l'aristocràcia europea. Alguns d'aquests cavalls es van salvar, nedant fins la costa, i van arribar fins el Namib.

Vaig parlar, no fa gaire, de com certes plantes ens utilitzen a nosaltres, els primats, i a altres animals frugívors, per tal d'escampar les seves llavors. El tema central d'aquell article (tema que al final es va quedar al tinter) havia de ser, en principi, la relació que unia un ocell i un arbre de l'illa Maurici, situada a l'Oceà Índic. Una relació que es va estroncar, de forma dramàtica, fa uns pocs segles.

Escrivia Juli Cèsar, en els seus Comentaris a la guerra de les Gàlies, que a la selva Herciniana hi vivien uns animals que "igualen aproximadament a l'elefant pel que fa a la mida, tot i que pel seu color i la seva forma s'assemblen a un brau. La seva força i rapidesa són poc comuns, i ataquen sense dubtar a qualsevol home o bèstia que trobin al seu camí."

En certa ocasió, quan cursava educació primària, vam estudiar, a classe de Ciències Naturals, els sistemes reproductius de les plantes. Tots els òrgans (els pètals, el pistil, els estams...) semblaven tenir una funció clara i evident. Només hi havia un element desconcertant, des del meu punt de vista: la coberta carnosa que recobreix, en alguns casos, les llavors. És a dir: la fruita.

Una vegada, quan era petit, em van portar al Museu d'Història Natural de Banyoles. Era un museu curiós, que mantenia l'estètica i l'esperit de les col·leccions del segle XIX. A la sala d'antropologia, en una vitrina enorme, hi havia un ésser humà dissecat. Portava un escut a una mà i una llança a l'altra, i tenia la pell d'un color marró fosc bastant estrany.

Alguns membres de la meva família paterna són portadors d'una curiosa malaltia genètica: els seus glòbuls vermells estan mancats d'un enzim, la glucosa-6-fosfat deshidrogenasa. La conseqüència d'aquesta mancança, en circumstancies normals, és que l'hemoglobina s'oxida i es desnaturalitza més ràpid, de tal manera que la vida dels glòbuls vermells es redueix. Res excessivament greu.

Aquesta obra, amb altres dues de semblants, va ser venuda a Bonhams, una prestigiosa casa de subhastes de Londres, per uns 21.000 euros. A simple vista, sembla una obra força típica de la segona meitat del segle XX; la podríem enquadrar, potser, en el corrent de l'expressionisme abstracte.

Però el seu autor, mort de tuberculosis el 1964, tenia una peculiaritat: no era un ésser humà.

L'any 476 de la nostra era, l'emperador Ròmul August va ser vençut per Odoacre, rei dels hèruls. La ciutat de Roma va ser conquerida, i l'Imperi Romà d'occident es va desfer. Tot i que aquesta és la data que els historiadors han pres com a punt d'inflexió entre l'Edat Antiga i l'Edat Mitjana, els problemes interns de l'estructura socioeconòmica que coneixem com a Imperi Romà van començar abans. Molt abans.

A les costes del nord d'Anglaterra hi viuen dues espècies de gavines força emparentades: la gavina fosca anglesa i la gavina argentada anglesa. A simple vista s'assemblen bastant, però acompleixen el requisit bàsic per tal de poder-les considerar espècies diferents: no es poden creuar entre elles donant lloc a descendència fèrtil. No hi ha, per tant, intercanvi genètic entre les poblacions de totes dues espècies. Fins aquí, tot bé.

Però hi ha un petit problema.

Aquest matí, pul·lulant per la xarxa, m'he trobat amb un bloc anomenat Es llog baléà. Llegint-lo he recordat una notícia que vaig veure al diari fa un parell d'anys i que havia desat en algún calaix semioblidat del meu cervell, amb l'etiqueta de "curiositats esperpèntiques": la creació de "s'Acadèmi de sa Llengo Baléà" (si, si, així, amb dos accents; a jo també m'agradaria saber perquè).